Una xiqueta veu com violen i assassinen sa mare. Quan ja és una joveneta, plena de projectes professionals i personals, encara no s'ha pogut arrancar de la memòria els ulls blaus de l'assassí. Fins que un dia, fruit de l'atzar, torna a veure a la ciutat de València aquells ulls, aquell home, aquella cara. Uns ulls que ara estan més a prop d'ella que mai.
Raquel és una jove de 17 anys, intel·ligent, sensible i amb un alt esperit crític, però que té dos problemes: no estima la seua família i no s'agrada ella mateixa. La seua millor amiga mor tràgicament, i sobre Raquel pesa una soledat que intenta superar per mitjà de l'amor. Les trampes del germà, la doble vida del pare, la feblesa de la mare i el materialisme del seu company, Oriol, la porten a interrogants de difícil resposta...
Com seria una vida sense por i sense submissió? Com seria la vida sense ell? Mercè comença a jugar amb aquesta idea immersa en l'infern del dia a dia: «És a tot arreu, té sempre la mirada damunt meu. És l'amo». Anul·lada per un home que la sotmet a humiliacions constants, quan neix el seu fill, pren una decisió abans inimaginable. Trenta anys després, és en Mateu, el fill del matrimoni, qui reviu aquell passat terrible a través del diari de la mare. Horroritzat, assisteix a la relació turmentosa de les persones que li van donar la vida i descobreix una veritat que li sacseja l'ànima. I és que, en morir, la mare li ha deixat 248 rellotges i una confessió d'assassinat. Després de vuit edicions i d'haver-se consolidat com un dels llibres més llegits d'Isabel-Clara Simó, l'autora ens ofereix aquesta acurada reescriptura en homenatge al seu Alcoi natal. Com a resultat, la novel·la ens sorprèn de nou amb una força renovada i una trama poderosa i vigent.
En "Dones", Isabel-Clara Simó crea, amb la incisiva subtilesa que caracteritza la seva obra, un mosaic de figures femenines sota el signe de la diversitat: hi trobem dones tendres i dones múrries, dones passives i dones agressives, dones fortes i dones febles, dones víctimes i dones victimàries.
"És tan necessari creure que les dones no estan capacitades per a determinades feines com pensar que totes són tendres, sensibles i intuïtives. Cada dona és un individu, no és l'espècie". Amb aquestes paraules, Isabel-Clara Simó s'encara a les narracions que conformen aquest volum, en el qual predomina la diversitat. En efecte: hi trobem dones tendres i dones múrries, dones passives i dones agressives, dones fortes i dones febles, dones víctimes i dones victimàries...
El Mas del Diable es va publicar per primera vegada l'any 1992 i, malgrat la bona acollida dels lectors, fins fa poc l'obra era impossible d'aconseguir. A proposta de la Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià i el Comtat, Bromera recupera aquesta peça clau de la literatura d'Isabel-Clara Simó. Aquesta novel·la d'intriga, plena de colps d'efecte i de ritme trepidant, narra la història de dos germans bessons que han fet vides separades des de la desaparició de la mare en estranyes circumstàncies. Quan son pare mor i han de fer-se càrrec de l'herència, els germans tornen a Alcoi i al Mas del Diable. És aleshores quan decidiran investigar què va passar, realment, amb la desaparició de la mare.
A Miquel, un funcionari molt atípic de benestar social, li canvia la vida quan una de les seves clientes, l’Elisa Solbes, li demana ajuda per aclarir l’acusació d’assassinat que recau sobre un veí i protector seu de tota la vida. De cop i volta, Miquel es veu immergit en una perillosa i absorbent activitat detectivesca que, gràcies a un passat en dolorós contacte amb els baixos fons, pot fer avançar contra les versions oficials i l’actitud passiva de les autoritats. I és que, per ella, és capaç de jugar-s’ho tot.
L'arribada de la joveníssima Dorothy – catorze anys, cabells vermells, cara pigada – és un glop d'aire fresc en la vida d’en Joaquim Simon – sexagenari, ric i divorciat–. Disposat a convertir aquella «salvatge» en un model perfecte del qual enorgullir-se, en Joaquim l'afilla i inicia la seva obra de Pigmalió. Guanyadora del premi Sant Jordi 1993, és una duríssima reflexió sobre el desig de possessió i la seva capacitat de destrucció. Un exercici narratiu apassionant que allibera els monstres de la dominació i els miratges d'amor que provoca en les seves víctimes.
Quin tipus de novel·la és "El mossèn"? L'autora, des del començament, no enganya el lector i ens presenta la seva història amb tots els ingredients que conté una narració de ficció. Però resulta que aquesta novel·la no és, de fet, una ficció sinó el resultat d'un acurat i conscient estudi de les diverses biografies existents de Jacint Verdaguer.L'autora dóna la seva versió dels fets, la versió de la controvertida vida del popular poeta i capellà i de les persones que l'envoltaren. A partir de l'estudi i de la descripció que Isabel-Clara Simó en fa, el lector pot arribar a adonar-se de la seva admiració per una de les figures literàries cabdals de la llengua catalana contemporània, fins el punt de sentir-se solidari amb el recorregut vital de mossèn Cinto.
Recull de narracions al voltant de diverses «perversions»: la perversió de l'amor, la perversió del poder, de perversió del dolor... Els mecanismes mentals que fan que les persones facin mal, a d'altres persones o a si mateixes. La gelosia, la revenja, la humiliació, l'autocàstig... Tota una galeria de personatges i de situacions al caire de la raó. Una obra sobre les actituds malsanes, descrites de la comprensió i també des de l'angoixa.
"Els ulls de Clídice" é uma história de amor. Mas do amor possessivo e das frágeis fronteiras que o cercam. Clídice, a protagonista da história, tem um curioso defeito físico: tem as pálpebras transparentes e vê outras coisas que o resto dos humanos não vê. Vê a morte, por exemplo. E também a beleza. Mas, em última análise, seu mundo é um mundo fechado, que vai, aos poucos, entrando em agonia. A esperança, no entanto, não está ausente, pois um final aberto deixa ao leitor a capacidade de tirar suas próprias conclusões. O romance, um retábulo de personagens, reflete também a moral fechada e esquálida de uma época.
