Ponç Pons Knihy

De les llargues caminades que d’al·lot feia amb mon pare pel camp, record l’esperit d’uns homes, la majoria anarquistes, que tenien un hort amb arbres fruiters, una caseta i un ca. Em va semblar que allò era un ideal de vida, i Thoreau —«És aquí i no en cap altre lloc que hi ha el nostre paradís»—m’ho va confirmar. Crec que hem nascut per conviure, entre la bellesa de l’aire, amb els animals, les plantes, el paisatge… i que la cultura ens pot fer més savis i humans. Wallace Stevens diu que «Hi ha d’haver alguna cosa de pagès en cada poeta» i: Tots som un tot. S’escriu en soledat, mai solitari. Amb la inspiració que il·lumina o el desengany que desvela, integrat en la naturalesa, llegint i escrivint pel camp, cerc en la Literatura sentit i veritat. Menorca, Sa Figuera Verda, tardor de 2012

Seguint la petja d’autors com Miguel Torga o Iorgos Seferis, aquest és el diari d’un poeta "menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos", en què vida i literatura es conjuguen de forma indestriable. Menorca, el mar, la petita cala de Macaret, són els llocs de referència del qui viu la literatura com una passió obsessiva, lúcida i devoradora, i que escriu per a un lector invisible que té les faccions mesclades de tots els autors que estima. Tots ells conviuen en aquestes pàgines amb el poeta que intenta, com el viatger Bruce Chatwin, fer de l’escriptura la pintura de la veu i converteix la seva illa en un univers literari que recorre amb l’esperit de l’aventurer i el caràcter reflexiu de l’estudiós.